T'esborro

Del teclat,
del telèfon,
de les converses,
dels somnis,
dels pensaments,
dels migdies,
dels dimecres al vespre,
dels diumenges,
del barri.
I si la teva empremta
estigués marcada
sobre l’arena,
hi tiraria tota l’aigua del mar fins a esborrar-la.

La llum de la teva habitació
en breu s’apagarà.
Millor, així ja no et podré imaginar.

Una carta per a tu

per donar-te les gràcies
perquè ho has intentat.
Però les papallones s’escolen
a través de les xarxes invisibles
i la pluja es burla del
paraigües escardat.
Una carta per a tu.
Per no dir-te ni el que totes les
paraules de l’abecedari
saben explicar.

Una carta que finalment
servirà per al meu consol.

No em miris si no em vols,
no m’estimis
si el teu cor no et deixa.

T’ho prego.

L'arbre

El nostre arbre ha mort.
Ja no hi ha ningú que el regui...

El poema

El teu poema encara xiuxiueja
però ja no es creu el que recita i
les paraules s’ofeguen sotmeses
a la teva decisió
de no estimar-me més
i per sempre.

No puc beure
si el got s’esquerda,
no et puc veure
si t’allunyes de mi.

Les paraules

No són meves aquestes paraules ...

Però,
que es poden posseir?

Elles abracen les seves síl·labes
i aquestes elegeixen les vocals que
donaran alè a les consonants.
Rebutgen qualsevol propietat
perquè són reines de la seva llibertat.

Matèria etèria
que et pot estrangular.
I que viatja quan vol.
I que calla quan pot.

Fugiran de pressa si s’equivoquen

i et consolaran quan t’equivoquis tu.

No les vulguis atrapar,
mutaran com papallones.
I mai més et besaran.

El teu record

Avui la soletat ha esquinçat els llençols
cansada de sentir com ploren
enyorant la teva absència.


La ràdio ha emmudit
la cançó que només parla de tu.


El teu record. 

breu record.

aviat serà fos.

La ferida

Córro a crits
esquivant cortines de dolor
que tremolen indecises
i repiquen valentes
per fer la ferida més gran.