Hi ha paraules
que no diuen res.
Hi ha silencis
que parlen molt.

Escric per convence'm
i deixar de pensar-hi.
Sembla que el pensament
és un fetus cansat de formar-se
i vol néixer ja.
I quan surt, deixa de créixer a
l'instant i em deixa en pau.
Per tant,

no exerciré més de
presonera de pensaments.
Tan fa com arribin al nostre
-meu- món!

L'edat.

El cor no ho entén, això
de l'edat.
I estima quan vol.
-quina sort la seva!-
I si ens posséssim d'acord,
estic convençuda que tothom
voldria abolir-la.
Però a mi això també m'és igual.

El temps.

El temps és una invenció
ell, per ell mateix,
no s'esforçaria en ser el nostre centre d'atenció.
Nosaltres inventem els segons, 
els minuts,
les hores,
els dies, 
els mesos, 
els anys
i els segles.
No tenim edat.
Ens l'hem inventat.
Ha estat creada del no res.

No m'ha de preocupar
sobrepassar els trenta.
No és cap edat. No és cap temps.
Continuo respirant igual.
Estic més nodrida. Això és tot.

Aleshores: perquè l'he de tan sols
mencionar?
Ja se n'abusa en les diferents convencions socials.

L'amor no té edat
-diuen-
i tu tampoc.

Ni jo.

Oblidar

Oblidar pot ser fabulós.
Així creus que el món mai s'acaba,
perquè sempre tens què conèixer,
perquè has oblidat abans.
Recordar també és tendre,
perquè sempre hi participa la imaginació,
regal màgic, impossible de prendre,
difícil de descobrir i
refugi del dolor.


Imagina els records
i després ...
oblida'ls!

El lloc no existeix.
El temps tampoc.
El no lloc és igual al lloc.
I és bonic enamorar-se.
Tantes vegades com faci falta!
I desanamorar-se,
en el fons, també!

Escric millor sense papers ni fulls.
Quan vull escriure i m'hi assento,
totes les paraules em boicotegen el vers.
Els meus pensaments escriuen tot el dia.
Fan gràcia. 
Són paranoics.
Ho ignoren tot. 
Per això riuren i viuen.

Baralles silencioses

espetagaven contra la paret,

i es barrejaven amb les olors

de les nostres cançons d'infants perduts i melangiosos.

Em fumaves a tothora

i rebentaves les meves paraules,

però els petons se'm clavaven

com les espines verdes de les roses.

El volant em transportava al fals paradís.

Acudits de bascos i cerveses,

recital de poesia a l'aire lliure,

i un anònim que ens perseguia,

refugi del nostre -o del meu? - 

pecat.

M'ennuegaves amb benvingudes i

abraçades empalagoses

i menties amb precioses i nenes.

M'escridassaves amb la mirada,

i amb el teclat em menyspreaves.

M'estimaves sense saber-ho.

Sense voler-ho. 

Sense accceptar-ho.

I amb la disfressa de la por

que et corsecava el ventre i l'ànima,

t'allunyares de la felicitat

i triares la ignorància i la soledat.

El meu gat no et recorda
però t'esgarraparia.
El meu llit va més lleuger
però no et deixaria ni dormir.

Llegeixo missatges 
que no has escrit.
Que no he rebut.
Fumo una cigarreta
apagada.
Avui és dilluns.
La fred congela les idees.
És quan somnio
que hi veig clar.