Ja se'm passarà.
No sé el què.
Ni com.
Ni quan.
Però segur que,
com el foc,
s'acabarà apagant.
                           - això espero-

Que l'amor fa fer bogeries?
Si de per si ja ho és!

                        - de boig-

No entén la raó, ni la lògica.
Fa absolutament el que vol,
amb tu.
El que mai haguessis pogut
ni tan sol imaginar.
Allò que és més impossible.

L'hauríem de tancar
sinó volem acabar tancades nosaltres.

Cada dia escric somnis d'or, de cacau o de marfil.
Sé que finalment jauran complaents davant meu.

La inspiració

A vegades
arriba de cop,
així, sense avisar.
Com la fred.
Com l'alegria.
Com la gana.
Com la feina.
Com l'amor.
De manera sobtada
em sento inspirada.
A la meva manera.
Però inspirada.
I m'hauria d'inventar el meu abecedari,
per donar-li vida.
Perquè inspiració
no significa 
que sàpiga com dir-ho.
Sinó i simplement,
que he de dir-ho.

Com estàs Maria?
preguntes dolça i tendrament.

I aquesta frase podria quedar així.

Però,
potser sense voler-ho,
va més enllà i
silencia els meus pensaments.
I dóna pas AL MOMENT.
El moment que noto com respiro,
sento com em corre la sang per les venes,
i palpo el meu cos.
I aleshores me n'adono:
que hi ha molts "que tals"
que es perden en l'interrogant,
que hi ha tants "com vas"
compromesos i obligats!
Que ni jo mateixa
em dedico els pocs segons
a preguntar-me com estic.
I, per sort, ara que m'ho preguntes,
ara que ets tu qui sincerament
espera una resposta a aquesta pregunta,
ara m'adono que:
estic molt bé.
Gràcies per preguntar.

Les pàgines han volat pel vent.
Rodaven soles l'una rere l'altre.
Perquè no volien que les taqués amb tinta.
Suposo ...

Si et trobés en un ascensor
es dispararien les alarmes de foc
i ta mare ploraria.

Deixaré de ser vegetariana
per gaudir amb dolces
                                   mossegades
del teu cos de bell dorment.

Si l'amor fos una malaltia
jo en seria una important pacient!

La covardia m'enreda les venes,
brutes i dèbils.
M'enfosqueix els sentiments
i m'obliga a enclaustrar-me de nou.