dimarts, 6 de novembre del 2012

Ja se'm passarà.
No sé el què.
Ni com.
Ni quan.
Però segur que,
com el foc,
s'acabarà apagant.
                           - això espero-
Que l'amor fa fer bogeries?
Si de per si ja ho és!

                        - de boig-

No entén la raó, ni la lògica.
Fa absolutament el que vol,
amb tu.
El que mai haguessis pogut
ni tan sol imaginar.
Allò que és més impossible.

L'hauríem de tancar
sinó volem acabar tancades nosaltres.
Cada dia escric somnis d'or, de cacau o de marfil.
Sé que finalment jauran complaents davant meu.

La inspiració

A vegades
arriba de cop,
així, sense avisar.
Com la fred.
Com l'alegria.
Com la gana.
Com la feina.
Com l'amor.
De manera sobtada
em sento inspirada.
A la meva manera.
Però inspirada.
I m'hauria d'inventar el meu abecedari,
per donar-li vida.
Perquè inspiració
no significa 
que sàpiga com dir-ho.
Sinó i simplement,
que he de dir-ho.
Com estàs Maria?
preguntes dolça i tendrament.

I aquesta frase podria quedar així.

Però,
potser sense voler-ho,
va més enllà i
silencia els meus pensaments.
I dóna pas AL MOMENT.
El moment que noto com respiro,
sento com em corre la sang per les venes,
i palpo el meu cos.
I aleshores me n'adono:
que hi ha molts "que tals"
que es perden en l'interrogant,
que hi ha tants "com vas"
compromesos i obligats!
Que ni jo mateixa
em dedico els pocs segons
a preguntar-me com estic.
I, per sort, ara que m'ho preguntes,
ara que ets tu qui sincerament
espera una resposta a aquesta pregunta,
ara m'adono que:
estic molt bé.
Gràcies per preguntar.
Les pàgines han volat pel vent.
Rodaven soles l'una rere l'altre.
Perquè no volien que les taqués amb tinta.
Suposo ...
Si et trobés en un ascensor
es dispararien les alarmes de foc
i ta mare ploraria.
Deixaré de ser vegetariana
per gaudir amb dolces
                                   mossegades
del teu cos de bell dorment.
Si l'amor fos una malaltia
jo en seria una important pacient!
La covardia m'enreda les venes,
brutes i dèbils.
M'enfosqueix els sentiments
i m'obliga a enclaustrar-me de nou.

Quan afluixo les fronteres
per absència de perill,
m'envaeixen de nou les pors,
tiranes,
i organitzo de nou l'estratègia,
encara més forta i potent.
Hi ha paraules
que no diuen res.
Hi ha silencis
que parlen molt.
Escric per convence'm
i deixar de pensar-hi.
Sembla que el pensament
és un fetus cansat de formar-se
i vol néixer ja.
I quan surt, deixa de créixer a
l'instant i em deixa en pau.
Per tant,

no exerciré més de
presonera de pensaments.
Tan fa com arribin al nostre
-meu- món!

L'edat.

El cor no ho entén, això
de l'edat.
I estima quan vol.
-quina sort la seva!-
I si ens posséssim d'acord,
estic convençuda que tothom
voldria abolir-la.
Però a mi això també m'és igual.

El temps.

El temps és una invenció
ell, per ell mateix,
no s'esforçaria en ser el nostre centre d'atenció.
Nosaltres inventem els segons, 
els minuts,
les hores,
els dies, 
els mesos, 
els anys
i els segles.
No tenim edat.
Ens l'hem inventat.
Ha estat creada del no res.

No m'ha de preocupar
sobrepassar els trenta.
No és cap edat. No és cap temps.
Continuo respirant igual.
Estic més nodrida. Això és tot.

Aleshores: perquè l'he de tan sols
mencionar?
Ja se n'abusa en les diferents convencions socials.

L'amor no té edat
-diuen-
i tu tampoc.

Ni jo.

Oblidar

Oblidar pot ser fabulós.
Així creus que el món mai s'acaba,
perquè sempre tens què conèixer,
perquè has oblidat abans.
Recordar també és tendre,
perquè sempre hi participa la imaginació,
regal màgic, impossible de prendre,
difícil de descobrir i
refugi del dolor.


Imagina els records
i després ...
oblida'ls!
El lloc no existeix.
El temps tampoc.
El no lloc és igual al lloc.
I és bonic enamorar-se.
Tantes vegades com faci falta!
I desanamorar-se,
en el fons, també!

Escric millor sense papers ni fulls.
Quan vull escriure i m'hi assento,
totes les paraules em boicotegen el vers.
Els meus pensaments escriuen tot el dia.
Fan gràcia. 

Són paranoics.
Ho ignoren tot. 

Per això riuren i viuen.



Baralles silencioses
espetagaven contra la paret,
i es barrejaven amb les olors
de les nostres cançons d'infants perduts i melangiosos.

Em fumaves a tothora
i rebentaves les meves paraules,
però els petons se'm clavaven
com les espines verdes de les roses.

El volant em transportava al fals paradís.

Acudits de bascos i cerveses,
recital de poesia a l'aire lliure,
i un anònim que ens perseguia,
refugi del nostre -o del meu? - 

pecat.

M'ennuegaves amb benvingudes i
abraçades empalagoses
i menties amb precioses i nenes.

M'escridassaves amb la mirada,
i amb el teclat em menyspreaves.

M'estimaves sense saber-ho.

Sense voler-ho. 
Sense accceptar-ho.

I amb la disfressa de la por
que et corsecava el ventre i l'ànima,
t'allunyares de la felicitat

i triares la ignorància i la soledat.
El meu gat no et recorda
però t'esgarraparia.
El meu llit va més lleuger
però no et deixaria ni dormir.
Llegeixo missatges 
que no has escrit.
Que no he rebut.
Fumo una cigarreta
apagada.
Avui és dilluns.
La fred congela les idees.
És quan somnio
que hi veig clar.

dilluns, 2 d’abril del 2012

El que escric perdura al paper
fins que el destrueixo - i que senzill que és!-
Cada vegada que ho llegeixo
torna a cobrar vida,
tant si és dolor que agonitza
o alegria que vol nèixer.
I doncs,
deixo d'escriure? O simplement,
m'obligo a no llegir-ho?
Si escriure-ho m'allibera
destruir-ho no em tornarà a empresonar?
....
Què és una història sinó es conta?
I com es conta exactament com succeí
sinó escrivint-la?
Bé, potser és història perquè està precisament escrita.
Seria una altra cosa si ningú l'escriu.
Deixo, doncs, d'escriure?
Deixaria de ser jo
per estar amb tu
si estar amb tu
impliqués millorar el meu jo.
Si em diguessis: pren la meva mà!
No dubtaria...
Si em dius: vols pendre la meva mà?
M'assetjaria la por.

Un haiku per cada mes


Haiku d’agost
Hi ha lluna plena
em convides a la tenda
sols ens descobrim.

Haiku de setembre
Vols venir a veure’m
compartim petons i jocs
somnis i llençols.

Haiku d’octubre
Parlem i escrivim
fem poemes i cançons
la distància és res.

Haiku de novembre
Tu i jo ens estem creant
m’abraces i no estic trista
el món no existeix.

Haiku de desembre
L’hivern porta el fred
el dubte i la por i un
altre desamor.

dissabte, 3 de març del 2012

Pensar sovint no va bé.
Riure, a vegades tampoc.
Ser feliç ...
és adequat SEMPRE!
Si el got està buit i es trenca
no passa res...
Si s'apaga la llum i tens una espelma
no passa res...
Si et trenquen el cor...

tampoc passa res!

Paraules ...

Busco paraules ...
però s'amaguen. Fugen de mi.
Que difícils les paraules.
Que preuades!
Paraules dolces. Paraules silencioses.
Paraules càlides. Tendres i acollidores.
Paraules. Paraules. Paraules.
Vull i necessito paraules.
Escolta només una nota
i sentiràs totes les altres.
Olora només una flor
i no et caldran perfums.
Fes un petó
i mai més l'oblidaràs.

Cita???

La vida és per viure-la!
No per definir-la...

dimecres, 29 de febrer del 2012

Crèixer

La camisa m'estreny
m'he fet gran.
Les sabates em fan mal
he caminat molt.
No m'omplis tant!
Que esclataré massa aviat!

Què és l'art?

Artista ve d'art?
Doncs el meu deu ser nou!

Intents

No em puc desfer dels colors!
Em persegueixen ...
cada intent de canviar
es perd en l'alegria del moviment.
Tant se val el nom que s'atorga a tot!
No trobes?

divendres, 24 de febrer del 2012

Fum

Fum
que s’enlaira,
per atrapar
el vol dels ocells.
Fum
que es barreja,
amb l’alè
dels teus anhels.
Fum
que confon,
el desig
del teu zel.
Fum
que suplica
ser partícip
del teu plaer.
No m'agraden gens els ninots de peluix.
Però em comences a agradar tu.

El joc de les olors

Ara tu.
Ara jo.
No et dutxis,
m’agrada la teva olor.
No em dutxo
m’agrada fer olor a tu.

T'espero

T’espero
entre la cortina de pluja
que relliscant sobre els cabells
me’ls enreda.
T’espero
coberta de fines gotes
que dissimulen les llàgrimes lliscants.
T’espero
amb la roba arrapada a la pell
i la tremolor que es passeja pel meu cos.
T’espero
amb una tassa de cafè a les mans,
amb la mirada encadenada al despertar del sol.
T’espero
calant una cigarreta eixuta
que tu un dia em vas fer.
T’espero
contemplant les plantes que es desperten
i les muntanyes que badallen.
T’espero
esborrant un somriure càlid
i acollidor,
còmplice del teu.
T’espero.
Perquè sé que vindràs.
T’espero
recitant el nostre poema
i escoltant les cançons que vas fer.
T’espero
recordant els teus dibuixos,
que deien tantes coses alhora.
T’espero
dreta i pacient al portal.
T’espero
adormida al sofà
amagada entre mantes i coixins.
T’espero.
Perquè sé que has de venir
i m’abraçaràs tan sincerament
com aquella vegada.

Molt

Sóc. I només sóc.
Però és tant ésser. Que no puc ser més.
Per això sóc el que sóc.
Que és ÉSSER MOLT.

Fa fred...

Escric millor sense papers ni fulls.
Quan vull escriure i m'hi assento
totes les paraules boicotegen el vers.
Els meus pensaments escriuen tot el dia.
Fan gràcia. Són paranoics.
Ho ignoren tot. Per això riuen i i viuen.

A la llibreta

Temo obrir-te
i quedar-me en blanc,
no sé capaç d'escriure't,
de no tenir res a dir-te,
em limito a fullejar el meu passat,
i et deixo així, en blanc.

Fa anys ...

Queralt II

Quina tendresa em despertes
arraulida entre els teus llençols
nua per la xafogor,
la teva respiració es viva,
i el meu petó enganxós.

16.05.2007

Queralt

Has crescut
però encara se't veu petita
al teu llit.
Vull abraçar-te molt fort
però potser et despertaria.

19.06.2007