Ja se'm passarà.
No sé el què.
Ni com.
Ni quan.
Però segur que,
com el foc,
s'acabarà apagant.
                           - això espero-

Que l'amor fa fer bogeries?
Si de per si ja ho és!

                        - de boig-

No entén la raó, ni la lògica.
Fa absolutament el que vol,
amb tu.
El que mai haguessis pogut
ni tan sol imaginar.
Allò que és més impossible.

L'hauríem de tancar
sinó volem acabar tancades nosaltres.

Cada dia escric somnis d'or, de cacau o de marfil.
Sé que finalment jauran complaents davant meu.

La inspiració

A vegades
arriba de cop,
així, sense avisar.
Com la fred.
Com l'alegria.
Com la gana.
Com la feina.
Com l'amor.
De manera sobtada
em sento inspirada.
A la meva manera.
Però inspirada.
I m'hauria d'inventar el meu abecedari,
per donar-li vida.
Perquè inspiració
no significa 
que sàpiga com dir-ho.
Sinó i simplement,
que he de dir-ho.

Com estàs Maria?
preguntes dolça i tendrament.

I aquesta frase podria quedar així.

Però,
potser sense voler-ho,
va més enllà i
silencia els meus pensaments.
I dóna pas AL MOMENT.
El moment que noto com respiro,
sento com em corre la sang per les venes,
i palpo el meu cos.
I aleshores me n'adono:
que hi ha molts "que tals"
que es perden en l'interrogant,
que hi ha tants "com vas"
compromesos i obligats!
Que ni jo mateixa
em dedico els pocs segons
a preguntar-me com estic.
I, per sort, ara que m'ho preguntes,
ara que ets tu qui sincerament
espera una resposta a aquesta pregunta,
ara m'adono que:
estic molt bé.
Gràcies per preguntar.

Les pàgines han volat pel vent.
Rodaven soles l'una rere l'altre.
Perquè no volien que les taqués amb tinta.
Suposo ...

Si et trobés en un ascensor
es dispararien les alarmes de foc
i ta mare ploraria.

Deixaré de ser vegetariana
per gaudir amb dolces
                                   mossegades
del teu cos de bell dorment.

Si l'amor fos una malaltia
jo en seria una important pacient!

La covardia m'enreda les venes,
brutes i dèbils.
M'enfosqueix els sentiments
i m'obliga a enclaustrar-me de nou.

Quan afluixo les fronteres
per absència de perill,
m'envaeixen de nou les pors,
tiranes,
i organitzo de nou l'estratègia,
encara més forta i potent.

Hi ha paraules
que no diuen res.
Hi ha silencis
que parlen molt.

Escric per convence'm
i deixar de pensar-hi.
Sembla que el pensament
és un fetus cansat de formar-se
i vol néixer ja.
I quan surt, deixa de créixer a
l'instant i em deixa en pau.
Per tant,

no exerciré més de
presonera de pensaments.
Tan fa com arribin al nostre
-meu- món!

L'edat.

El cor no ho entén, això
de l'edat.
I estima quan vol.
-quina sort la seva!-
I si ens posséssim d'acord,
estic convençuda que tothom
voldria abolir-la.
Però a mi això també m'és igual.

El temps.

El temps és una invenció
ell, per ell mateix,
no s'esforçaria en ser el nostre centre d'atenció.
Nosaltres inventem els segons, 
els minuts,
les hores,
els dies, 
els mesos, 
els anys
i els segles.
No tenim edat.
Ens l'hem inventat.
Ha estat creada del no res.

No m'ha de preocupar
sobrepassar els trenta.
No és cap edat. No és cap temps.
Continuo respirant igual.
Estic més nodrida. Això és tot.

Aleshores: perquè l'he de tan sols
mencionar?
Ja se n'abusa en les diferents convencions socials.

L'amor no té edat
-diuen-
i tu tampoc.

Ni jo.

Oblidar

Oblidar pot ser fabulós.
Així creus que el món mai s'acaba,
perquè sempre tens què conèixer,
perquè has oblidat abans.
Recordar també és tendre,
perquè sempre hi participa la imaginació,
regal màgic, impossible de prendre,
difícil de descobrir i
refugi del dolor.


Imagina els records
i després ...
oblida'ls!

El lloc no existeix.
El temps tampoc.
El no lloc és igual al lloc.
I és bonic enamorar-se.
Tantes vegades com faci falta!
I desanamorar-se,
en el fons, també!

Escric millor sense papers ni fulls.
Quan vull escriure i m'hi assento,
totes les paraules em boicotegen el vers.
Els meus pensaments escriuen tot el dia.
Fan gràcia. 
Són paranoics.
Ho ignoren tot. 
Per això riuren i viuen.

Baralles silencioses

espetagaven contra la paret,

i es barrejaven amb les olors

de les nostres cançons d'infants perduts i melangiosos.

Em fumaves a tothora

i rebentaves les meves paraules,

però els petons se'm clavaven

com les espines verdes de les roses.

El volant em transportava al fals paradís.

Acudits de bascos i cerveses,

recital de poesia a l'aire lliure,

i un anònim que ens perseguia,

refugi del nostre -o del meu? - 

pecat.

M'ennuegaves amb benvingudes i

abraçades empalagoses

i menties amb precioses i nenes.

M'escridassaves amb la mirada,

i amb el teclat em menyspreaves.

M'estimaves sense saber-ho.

Sense voler-ho. 

Sense accceptar-ho.

I amb la disfressa de la por

que et corsecava el ventre i l'ànima,

t'allunyares de la felicitat

i triares la ignorància i la soledat.

El meu gat no et recorda
però t'esgarraparia.
El meu llit va més lleuger
però no et deixaria ni dormir.

Llegeixo missatges 
que no has escrit.
Que no he rebut.
Fumo una cigarreta
apagada.
Avui és dilluns.
La fred congela les idees.
És quan somnio
que hi veig clar.